viernes, junio 03, 2005

Camp de Roselles.



Tot just ahir dijous dia 2 de juny va fer 4 mesos des que ens vas deixar orfes de tú, orfes de carinyo, orfes de bons menjars, orfes de les teves inmenses ganes de viure, orfes de la coca de Sant Joan (la més bona del món), orfes de massa coses que ens donaves a canvi de res... A ton cor dolç hi niava un àngel, mare.
Mai t'oblidaré, mare. Et portaré per sempre dins meu, embolcallada en un racó "especial" del cap calent que em vas construïr en néixer la verbena de Sant Pere, després d'haver-me covat 9 mesets dins d'una acollidora panxeta. D'això en farà aviat XX anys, 4 dies després del dia del teu sant. Una mica "petardo" sí que he sigut...
El teu record està per sempre viu entre els que t'estimem. Et trobem molt a faltar encara, i la casa on vivies s'ens cau al damunt sens tu.
El principi d'Arquímedes ("todo cuerpo sumergido en un fluido experimenta un empuje vertical y hacia arriba igual al peso de fluido desalojado") no és cert. Perque on hi eres tú a les nostres vides, no hi ha (ni hi haurà) res, ni ara ni mai. Tan sols la buïdor esfereïdora i freda d'un espai que fins fa 4 mesos omplia la dona més gran de la meva vida, la que me la va regalar.
La mateixa dona valenta que un dia -abans que Na Mort se l'endugués sense permís- se'm va agafar fort de la mà, al llindar del llit de l'Hospital, i gemegant em va mirar amb ulls plorosos, dient-me a crits: "¡¡¡No em vull morir!!!".
Vas patir massa i innecessàriament, mare. No els hi ho perdonaré mai (oblido pero no ho perdono) ni als de les bates blanques, ni als galifardeus que fan les lleis des de flonges butaques i miserables púlpits eclessials. Qué cullons en saben ells dels que pateixen dolor fins a morir...
Estic superant el tràngol a poc a poc. Ha estat difícil i costerut tornar a recuperar l'alçada del vol. Les ales em pesen una barbaritat. Hi porto plom de llàgrimes, grisor d'angúnies, d'aixopluc malaltís no trobat en els teus braços absents...
Vull que sàpigues que -si tot va bé- aviat podré fer els estudis que en el seu dia ("quan tocava", em va dir dies després del teu adéu un catedràtic estimat) no vaig poguer emprendre a la Universitat, tal i com t'hagués agradat veure. Eren temps de dificultats econòmiques, i ja se sap... Amb 6 cadells a la família, el primer és la teca i el mam (i els volquers, i l'escola, i el calçat, i el vestit, i...).
Mai podré fer-te'n retret de res, mare, valga'm Déu. A l'inrevés. Ara que ja no hi ets és quan més me'n adono de com t'estimo, de quant t'estimo... I el pitjor, de quant et necessito. Mai et podré agraïr tot el que vas fer per tots nosaltres en vida. Estaves amb nosaltres tanmateix com la lleona que surt als documentals que fan per la tele.
Els que m'envolten em repeteixen una i cent mil vegades (¡¡¡pesats!!!) que puc trobar consòl al meu trasbals si ho parlo amb tú. De veres que ho faig, mare. Però en fer-ho -i mentres l'angúnia m'ofega els ulls- només sento la teva veu que em diu: "No cal que ploris per mi, estic bé, no patiré mai més, deixa de patir per mi, si us plau, estigués tranquil, fill". Com un peix que es mossega la cua, les llàgrimes no s'acaben mai, tot fent-ne un rierol, amb la sequera que hi ha al país...
Le teva néta més gran ja està feta una dona, i avui dia 3 de juny fa 15 primaveres. Sempre me'n parla de tú, de com era la iaia, de lo bona que vas ser amb ella, de com te l'estimaves, de com li'n donaves els eurus d'amagatotis, per que se'n comprés "chuches" i xiclets. Encara és floreta jove i tendra, i potser per això ha sapigut entomar el cop amb una enteresa i serenor sorprenents, millor que ningú. Et deixem un tròs de pastís de nata i xocolata (sense sucre) per a tú, dins del congelador, que ja fa xafogor. Aviam de qui ens havia de vindre a tots els teus gatets la dèria per les llaminadures i els dolços, vès...
El dia de la mare (primer diumenge de maig) no em trobava massa bé d'ànims i forces com per anar amb la resta de germans i el pare a dur-te un ram de flors, moltes menys de les que et mereixes. Suposo que ho vas entendre, mare. Tú allà ja no hi ets, perque el que en queda del teu cos és només polssim. La teva ànima ja és camí d'un món millor, eteri, de colors, indolor i amorf.
Dies després, vaig pensar que "n'havia de fer alguna de grossa i en silenci" per tal de susbtituïr la meva absència amb la resta de la família, davant del teu nínxol. Va ser quan vaig passar amb el cotxe -acabada de començar la primavera- per davant d'un camp d'espigues verdes, atapeït de roselles vermelles com els teus llavis. Ho vaig veure clar, com un llamp: Tot un "Camp de roselles" sencer per la mare. Des de llavors, les roselles tenen bona i abundosa aigua de rec cada vegada que coincidim.
Descansa en pau, mare, en un camp de roselles, mentres per la ràdio sona "Nothing compares to you", i al damunt del teclat hi cau la darrera llàgrima. "L'Adaggio" d'Albinoni que et van tocar els músics al Tanatori no el podré escoltar mai més.

¡¡¡T'ESTIMARÉ SEMPRE!!!.
Signat: UN DELS 7 GATETS, EL MÉS GRAN.

(Em direu -estimats(es) lectors(es)- que ja podia haver escrit sobre un tema més alegre, després de tant de temps sense aparèixer per aquestes contrades. Es el que tocava, ho sento. Necessitava buïdar el pap aquí i amb això. Li devia a la mare. No sé mentir ni fingir. Un altre dia serà. Compreneu-me, encara que només sigui per aquesta vegada. Gràcies.).