viernes, junio 03, 2005

Camp de Roselles.



Tot just ahir dijous dia 2 de juny va fer 4 mesos des que ens vas deixar orfes de tú, orfes de carinyo, orfes de bons menjars, orfes de les teves inmenses ganes de viure, orfes de la coca de Sant Joan (la més bona del món), orfes de massa coses que ens donaves a canvi de res... A ton cor dolç hi niava un àngel, mare.
Mai t'oblidaré, mare. Et portaré per sempre dins meu, embolcallada en un racó "especial" del cap calent que em vas construïr en néixer la verbena de Sant Pere, després d'haver-me covat 9 mesets dins d'una acollidora panxeta. D'això en farà aviat XX anys, 4 dies després del dia del teu sant. Una mica "petardo" sí que he sigut...
El teu record està per sempre viu entre els que t'estimem. Et trobem molt a faltar encara, i la casa on vivies s'ens cau al damunt sens tu.
El principi d'Arquímedes ("todo cuerpo sumergido en un fluido experimenta un empuje vertical y hacia arriba igual al peso de fluido desalojado") no és cert. Perque on hi eres tú a les nostres vides, no hi ha (ni hi haurà) res, ni ara ni mai. Tan sols la buïdor esfereïdora i freda d'un espai que fins fa 4 mesos omplia la dona més gran de la meva vida, la que me la va regalar.
La mateixa dona valenta que un dia -abans que Na Mort se l'endugués sense permís- se'm va agafar fort de la mà, al llindar del llit de l'Hospital, i gemegant em va mirar amb ulls plorosos, dient-me a crits: "¡¡¡No em vull morir!!!".
Vas patir massa i innecessàriament, mare. No els hi ho perdonaré mai (oblido pero no ho perdono) ni als de les bates blanques, ni als galifardeus que fan les lleis des de flonges butaques i miserables púlpits eclessials. Qué cullons en saben ells dels que pateixen dolor fins a morir...
Estic superant el tràngol a poc a poc. Ha estat difícil i costerut tornar a recuperar l'alçada del vol. Les ales em pesen una barbaritat. Hi porto plom de llàgrimes, grisor d'angúnies, d'aixopluc malaltís no trobat en els teus braços absents...
Vull que sàpigues que -si tot va bé- aviat podré fer els estudis que en el seu dia ("quan tocava", em va dir dies després del teu adéu un catedràtic estimat) no vaig poguer emprendre a la Universitat, tal i com t'hagués agradat veure. Eren temps de dificultats econòmiques, i ja se sap... Amb 6 cadells a la família, el primer és la teca i el mam (i els volquers, i l'escola, i el calçat, i el vestit, i...).
Mai podré fer-te'n retret de res, mare, valga'm Déu. A l'inrevés. Ara que ja no hi ets és quan més me'n adono de com t'estimo, de quant t'estimo... I el pitjor, de quant et necessito. Mai et podré agraïr tot el que vas fer per tots nosaltres en vida. Estaves amb nosaltres tanmateix com la lleona que surt als documentals que fan per la tele.
Els que m'envolten em repeteixen una i cent mil vegades (¡¡¡pesats!!!) que puc trobar consòl al meu trasbals si ho parlo amb tú. De veres que ho faig, mare. Però en fer-ho -i mentres l'angúnia m'ofega els ulls- només sento la teva veu que em diu: "No cal que ploris per mi, estic bé, no patiré mai més, deixa de patir per mi, si us plau, estigués tranquil, fill". Com un peix que es mossega la cua, les llàgrimes no s'acaben mai, tot fent-ne un rierol, amb la sequera que hi ha al país...
Le teva néta més gran ja està feta una dona, i avui dia 3 de juny fa 15 primaveres. Sempre me'n parla de tú, de com era la iaia, de lo bona que vas ser amb ella, de com te l'estimaves, de com li'n donaves els eurus d'amagatotis, per que se'n comprés "chuches" i xiclets. Encara és floreta jove i tendra, i potser per això ha sapigut entomar el cop amb una enteresa i serenor sorprenents, millor que ningú. Et deixem un tròs de pastís de nata i xocolata (sense sucre) per a tú, dins del congelador, que ja fa xafogor. Aviam de qui ens havia de vindre a tots els teus gatets la dèria per les llaminadures i els dolços, vès...
El dia de la mare (primer diumenge de maig) no em trobava massa bé d'ànims i forces com per anar amb la resta de germans i el pare a dur-te un ram de flors, moltes menys de les que et mereixes. Suposo que ho vas entendre, mare. Tú allà ja no hi ets, perque el que en queda del teu cos és només polssim. La teva ànima ja és camí d'un món millor, eteri, de colors, indolor i amorf.
Dies després, vaig pensar que "n'havia de fer alguna de grossa i en silenci" per tal de susbtituïr la meva absència amb la resta de la família, davant del teu nínxol. Va ser quan vaig passar amb el cotxe -acabada de començar la primavera- per davant d'un camp d'espigues verdes, atapeït de roselles vermelles com els teus llavis. Ho vaig veure clar, com un llamp: Tot un "Camp de roselles" sencer per la mare. Des de llavors, les roselles tenen bona i abundosa aigua de rec cada vegada que coincidim.
Descansa en pau, mare, en un camp de roselles, mentres per la ràdio sona "Nothing compares to you", i al damunt del teclat hi cau la darrera llàgrima. "L'Adaggio" d'Albinoni que et van tocar els músics al Tanatori no el podré escoltar mai més.

¡¡¡T'ESTIMARÉ SEMPRE!!!.
Signat: UN DELS 7 GATETS, EL MÉS GRAN.

(Em direu -estimats(es) lectors(es)- que ja podia haver escrit sobre un tema més alegre, després de tant de temps sense aparèixer per aquestes contrades. Es el que tocava, ho sento. Necessitava buïdar el pap aquí i amb això. Li devia a la mare. No sé mentir ni fingir. Un altre dia serà. Compreneu-me, encara que només sigui per aquesta vegada. Gràcies.).

viernes, abril 22, 2005

Llegir i estimar sempre.

Encara que la Diada de St. Jordi (dia del llibre i de la rosa a Catalunya, pàtria del meu cor) cau enguany en dissabte, des d'aquesta tímida i grisa tarda de divendres ja hi ha bull de gent a Barna anant i venint de llibreries i parades guarnides amb la cuatribarrada. Hi ha qui diu que ja els va bé que la Diada caigui en dissabte per allò de "¿anem a donar un tomb?", i per lo del "dia no laborable" per la majoria. Jo no ho tinc gens clar. Molts dels que avui omplien pel matí els seus capets amb idees i consells intencionats i influenciats (sobre les últimes novetats literàries a regalar) ho feien amb la sana idea de "tocar el dos" demà -de bon matí- cap a llogarets més tranquils, més relaxats, ón en respirar la pau, els hi vinguin les ganes d'encetar el llibre regalat.
De sempre que he sigut "animal" més aviat solitari i individual, de poble, de cel blau i de bosc verd. Els pares em van construïr així, qué vols que hi faci jo ara. Em defugen les multituds, les aglomeracions i els embussos. No m'entra per cap dels gens la gentada, ni la fresa del grup que fa les vegades de ramat teledirigit per alló de que "compro i regalo perque avui toca, tú". Per tant, tot i que en gaudiré del cap de setmana, de la Diada, i de tots els actes culturals i literaris que se'n puguin derivar, penso fer el mateix que faig la resta de dies de l'any. Es a dir, intentaré (encara que aquest cop serà amb cops reals, empentes, ambients carregats, i el colze de la Sra. Pepeta als ronyons) submergir-me dins de les llibreries, a tafanejar, a fullejar volums desconeguts, a escoltar comentaris sobre aquest o aquell llibre, i el millor de tot: !!!a escoltar els llibres!!!. Si aquesta beneïda tasca tens la sort, com el 23 d'Abril de cada any, de poguer fruir-la mentres pel napiot t'entra la farum de les roses (més de les ecològiques i naturals que no pas de les d'hivernacle, ¿oi?), llavors es que un paradís t'envolta i et duu al món de les ànimes. Ja podem estirar la pota feliços.
El llibre i la rosa regalats, com deia, m'agradaria que us fóssin demà un fidel reflex del que és la nostra vida cotidiana la resta de l'any. El llibre ens fa treballar la ment i l'esperit, i això n'hauria de ser una costum (quasi bé un vici), llibre darrere llibre. De roses n'hi ha que, si no són perfectes, sí que s'apropen a l'inabastable perfecció de les formes (em calen classes d'estètica, però tot arribarà, experts). Roses d'olors i perfums portats dels temples dels déus, que posen el toc romàntic a la Diada, i que ens recorden que, per arribar a ser una flor tan bonica a les teves mans, abans ha estat tallada (arrabassada millor dit) del jardí de les floretes de tots colors (bones amigues). Han estat regalades amb cures intenssives, mims delicats, carinyo etern, atencions, paraules d'afecte, pluges d'hivern, i assolejades tendrement pel Llorenç de la "prima" Vera. La rosa necesita que l'estimin, perque a la fi i al capdavall, n'és el símbol de l'amor, dels que s'estimen.

Llegiu i estimeu-vos sempre, tots els dies de l'any. Feu-ne part de la vostra filosofia de vida, i viureu en pau i millor. Llibres pel cap (per pensar) i roses pel cor (per estimar). El llibre es per els que estimen l'art de la literatura, i la rosa es pels que pensen que paga la pena estimar i ser estimat.

Bona Diada, bons llibres llegits sens parar, i bon gaudi de les roses allà on visquin.

miércoles, marzo 09, 2005

El Mercat de la vida.

Dimecres de mercat a la plaça del Bestiar, un dels llocs més bells, vells i emblemàtics del poble, al llindar del carrer Major i d'una de les antigues portes enmurallades. Fa Sol, encara és aviat, i sento a les galtes i al front descobert la fredor del General Hivern. Les parades de fruita, verdura i aviram comencen a omplir-se de vilatans i forasters. Les parets de pedra en són el decorat de la funció. Els carrers estrets que hi desemboquen fan d'escapatória als que ja ho tenen tot comprat i enllestit. La senyora Pepeta creua el carro de la compra i provoca un embús a la baixada. Els que fem cua al seu darrera, remuguem per sota el nas... El trànsit és notori, peró no hi ha Espartac que valgui ni conexiò amb TV3 que ens en salvi d'aquesta. Carros i bosses plenes per l'esquerra i per la dreta, pel darrera i pel davant. "Conducció temerària", peró sense control de "fruito-verdulémia". Escolleixo uns quants tomàquets madurs, mentre la Sra. Maria m'empeny, "perque estàn bé de preu, són macos i saborosos", i no se'ls vol perdre... "Es que els d'allà baix són els més macos, i no hi arribo", va dient. Agafo també uns xampinyons blancs per cuinar-los amb arrós, unes pomes xineses, i uns plàtans. El fum d'una foguera li'n dóna encara un aire més de muntanya a l'escena. La muntanya, sí, allá, al davant, en aixecar el cap... Es ell, el "Senyor de les Muntanyes", el Montseny, que treu el cap enfarinat pel damunt de les últimes cases. Imponent, alt, fort. El Mercat de la vida.

lunes, marzo 07, 2005

Pensar per viure.

M'agradaria moltíssim que en aquest blog s'hi poguéssin escriure coses, pensaments, experiéncies, diàlegs, idees... Quelcom que sigui fet amb respecte i amb llibertat, peró sempre partint de la base de la dignitat que ens fa persones humanes. Tot per tal de que en llegir els blogs, tots pensem, pensem més, pensem millor, i per tant, la nostra vida intelectual sigui plena de reflexions, dubtes, conclussions, i análisis, que ens facin viure millor i amb filosofia.